L’1 de maig de 1969 l’empresa Xerox, líder mundial en l’àmbit de les fotocopiadores, va comprar l’empresa fabricant d’ordinadors SDS (Scientific Data Systems) i va crear un centre de Recerca i Desenvolupament (R+D) per estudiar com seria l’oficina electrònica del futur i l’arquitectura de la informació que portaria associada, i poder així incidir en aquest àmbit.

Com el centre es va establir a Palo Alto, a la vall que hi ha al sud de San Francisco, que s’anomenaria Sillcon Valley (vall del silici) per la gran quantitat d’empreses relacionades amb el món de l’electrònica i els semiconductors que s’hi establirien, se’l va anomenar PARC (Palo Alto Research Center). El seu primer director fou el físic George Pake.

Un dels seus col·laboradors i ànima del PARC, va ser Robert Taylor,  que havia sigut un dels successors de J. C. R. Licklider a l’agència ARPA, on va participar en el desplegament de projectes de recerca i desenvolupament en informàtica i comunicacions. Si Licklider tenia la visió d’una informàtica propera i estimulant, que permetés una interacció adequada entre l’home i la màquina; Taylor també tenia la seva utopia: volia materialitzar aquesta visió construint un conjunt d’ordinadors personals amb pantalles gràfiques d’alta resolució, connectats entre sí per xarxa local; conceptes que estaven molt lluny de la informàtica disponible en aquella època.

Robert Taylor al PARC. Font: Wired

Igual que Licklider va fer a ARPA, Taylor va aplegar al PARC un conjunt impressionant de científics i tècnics, que van treballar en equip per assolir aquesta utopia. La migració dels científics al PARC va ser facilitada per la crisi econòmica de la recerca a les universitats, provocada per l’augment de les despeses militars a causa de la guerra del Vietnam.

Els productes estrella que van materialitzar els treballs realitzats al PARC van ser l’Alto, un ordinador personal amb interfície de gràfics d’alta resolució, la primera impressora làser, i una forma eficaç de comunicar ordinadors en xarxa: la xarxa local Ethernet.

L’Alto

La màquina prototip que es va construir al PARC es va anomenar l’Alto, que va estar disponible l’11 d’abril de 1973. Tenia una pantalla gràfica vertical de 606 x 808 píxels, teclat, ratolí, 128 K de memòria i un disc dur de 10 Mb.

Era un equip personal, que oferiria informació de forma fàcil, gràfica i intuïtiva, i, que, gràcies a la xarxa local Ethernet – que va desenvolupar, també al PARC, Bob Metcalfe – presentava una comunicació fàcil amb els altres ordinadors de la xarxa.

Per treballar amb l’Alto es van desenvolupar un conjunt important de programes que constituirien veritables prototips d’una nova manera de fer informàtica:

  • Smalltalk: Entorn de treball basat en finestres, icones i menús. Es pot considerar com la gènesi dels futurs entorns de treball basats en finestres (com el sistema operatiu del Macintosh o el Windows). Incloïa també un llenguatge de programació orientat a objectes.
  • Markup: Programa de dibuix raster (que representa les imatges com conjunts de bits).
  • Draw: Programa de dibuix vectorial, en la línia del Sketchpad, que havia desenvolupat Ivan Sutherland al MIT amb l’ordinador TX2.
  • Bravo: Editor de textos interactiu, de filosofia ” WYSIWYG” (What you see is what you get – El que veus és allò que obtens), desenvolupat per Charles Simony.

La primera impressora làser

Un altre desenvolupament important que va tenir lloc al PARC va ser la impressora làser, per part de Gary Starkweather. Starkweather va substituir els mecanismes interns d’una copiadora Xerox 2000 per dispositius basats en tecnologia làser, que en aquella època era encara una tecnologia incipient. Aquest desenvolupament constituïa un avenç molt significatiu sobre les impressores de l’època, que eren com màquines d’escriure sofisticades. Amb la impressió làser s’assoliria la representació dels gràfics i imatges generats pel programari de l’ALTO, fent realitat la filosofia WYSIWYG.

El maig del 1974, es van distribuir 30 equips Alto entre els treballadors del PARC. Treballant amb una informàtica personal, gràfica i interactiva, podien obtenir impresos els resultats dels seus treballs,  gràcies a l’ús compartit de la impressora làser, facilitat per la connexió en xarxa local Ethernet, desenvolupada també per primer cop al PARC. Els treballadors del PARC tenien accés a un tipus d’informàtica molt avançada al seu temps, i permetien visualitzar el centre d’estudi i treball del futur.

Ethernet

Bob Metcalfe, que disposava d’experiència en comunicacions, ja que havia contribuït a la connexió dels equips del MIT a l’Arpanet, va anar a treballar al PARC, després que la Universitat de Harvard no li acceptés com a tema vàlid per a la tesi un treball basat en les seves experiències relacionades amb la xarxa Arpanet, perquè no es considerava prou teòric.

Ja en el PARC, Metcalfe va descobrir i estudiar una xarxa de comunicacions per ràdio, que utilitzava comunicacions per paquets de dades, l’Aloha System, desenvolupat pel  professor Norman Abramson a la Universitat de Hawaii, que comunicava entre sí per ràdio equips situats en diferents illes.

El protocol de comunicació era molt senzill: cada paquet rebut originava un missatge d’acusament de recepció per part del receptor, i el sistema es basava en repetir la transmissió d’aquells paquets que no havien arribat correctament al seu destí al cap d’un temps determinat. Abramson, però, estimava que una xarxa d’aquest tipus tenia un límit en la seva capacitat, ja que, a causa de les característiques del protocol el canal quedaria col·lapsat per les repeticions de les transmissions, a tan sols el 17% de la seva capacitat nominal.

Robert Metcalfe i David Boggs,

Robert Metcalfe i David Boggs, inventors d’Ethernet. Font: Computer History Museum

Metcalfe va quedar admirat de la simplicitat i bellesa d’aquest protocol, i va decidir estudiar teòrica i experimentalment, en el seu treball al PARC, aplicant la teoria matemàtica de cues, la capacitat real dels canals i quan s’assoliria el grau de saturació, i així, alhora, faria un treball pràctic per a Xerox i tiraria endavant un treball acceptable com a tesi.

El 22 de maig de 1973 Metcalfe va fer un informe intern dins el PARC on explicava els primers resultats del seu treball, que incloïa la realització d’un prototip, fet amb la col·laboració de David Briggs. Havia nascut Ethernet.

Ethernet es va materialitzar en unes plaques electròniques que es van disposar dins els ordinadors Alto que s’estaven construint al PARC, que es van connectar entre sí mitjançant un cable coaxial. Després de resoldre diversos problemes tècnics, la connexió va resultar un èxit, molt especialment quan va permetre l’accés compartit des dels ordinadors Alto a les impressores làser d’alta capacitat que també s’estaven desenvolupant al PARC.

Metcalfe deixaria el PARC, com molts altres. Més endavant hi va tornar, però frustrat per la poca resolució de Xerox en treure al mercat els productes desenvolupats al PARC, va tornar-lo a deixar quan va rebre la petició de Gordon Bell, de l’empresa líder de miniordinadors, Digital Equipment Corporation (DEC), d’aplicar els seus coneixements a la interconnexió en xarxa local dels nous ordinadors VAX que DEC estava traient al mercat.

Metcalfe, ja fora de Xerox, DEC, Intel (fabricant de circuits integrats i microprocessadors que tenia interès en produir xips que incorporessin el protocol Ethernet) i Xerox, van acordar que el protocol Ethernet esdevingués una especificació oberta, que qualsevol fabricant podia produir. Amb això es contribuïa a la implantació d’un estàndard, ja que, en cas contrari, cada fabricant tendiria a la potenciació del seu propi producte, i no s’assoliria una comunicació estàndard. Ethernet constituiria, a partir d’aquell moment un estàndard d’un nivell molt elevat d’utilització per a la interconnexió d’equips informàtics en xarxa local, desbancant, entre d’altres el Token Ring d’IBM.

Metcalfe, al veure que Ethernet es consolidava com un estàndard, va fundar l’empresa 3COM, que esdevindria un dels líders mundials en la fabricació de productes de comunicacions. Ethernet, que va ser immediatament aplicat a la interconnexió en xarxa local de xarxes de miniordinadors, esdevenint el primer producte originat al PARC que arribaria al mercat, s’aplicaria també en el seu moment a la interconnexió dels ordinadors personals, molt especialment a partir del moment en què aquests van abandonar l’àmbit estrictament personal per introduir-se en el món de l’empresa.

Una difícil sortida al mercat

Els desenvolupaments fets al PARC no van sortir al mercat tan fàcilment com seria d’esperar. D’una banda, Xerox era una empresa gran i conservadora, que tenia el seu principal àmbit d’actuació en les fotocopiadores, i no tenia clar com actuar en el sector informàtic. De l’altra, els productes del PARC eren molt innovadors i no era obvi quin era el seu mercat real. També, en tractar-se d’una informàtica gràfica i amable, necessitava implementar-se sobre equips potents i cars, era tècnicament laboriosa d’implementar, i el seu funcionament sobre els prototips de l’Alto era lent.

Des del PARC es va contemplar com es produïa amb èxit l’esclat al mercat del fenomen de la microinformàtica i del PCs. Els nous microordinadors fabricats per altres empreses eren tècnicament molt menys avançats que els ordinadors del PARC, però eren més econòmics i equilibrats. Xerox no va reaccionar traient cap ordinador al mercat fins el 1981, quan va treure el Xerox 8010 — anomenat també Star — que era un bon producte però que no va tenir l’èxit desitjat a causa del seu preu elevat comparat amb els PCs.

Els desenvolupaments del PARC van constituir una llavor de bones idees que es van aplicar en diversos aspectes de la nova indústria microinformàtica, ja que les visites al PARC eren freqüents per part de desenvolupadors i persones interessades del sector informàtic en general. En particular, es diu que Steve Jobs va treure la idea de desenvolupar el Macintosh d’una visita al PARC.

Encara que això pugui no ser exactament així, ja que de fet Apple ja estava desenvolupant un equip amb interfície gràfica – el Lisa – quan Jobs va visitar el PARC, el cert és que els treballs al PARC  van constituir un estímul indubtable i un fort bressol d’idees per a Jobs en particular i la indústria informàtica en general.

En veure que els treballs del PARC no es traduïen en desenvolupaments industrials reeixits, a partir d’un cert moment es va produir un èxode de treballadors cap a d’altres empreses: Tesler (un dels desenvolupadors de Smalltalk) se’n va anar a Apple; Allan Kay (un dels impulsors de la idea d’ordinador personal, que ell anomenava Dynabook), va muntar, amb el suport d’Apple, un laboratori especialitzat en aplicacions educatives de la informàtica; Simony, desenvolupador de l’editor de text Bravo, va anar a Microsoft, on desenvoluparia el Word.

També alguns ex-treballadors del PARC van participar, el 1982, en la fundació d’Adobe, que a través del llenguatge de descripció de pàgines d’impressora Postcript esdevindria líder en aquest camp, i posteriorment en el de productes per al disseny gràfic i tractament informàtic en general. Finalment, també Robert Taylor se’n va anar a Digital el 1984.

El PARC de Xerox va seguir funcionant, i encara ho fa, però el record dels seus anys més gloriosos perdurarà per sempre en la història de la informàtica i les comunicacions.


Per a saber-ne més:

Dealers of lightning. Xerox Parc and the Dawn of the Computer Age. Michael A. Hiltzik. (2000). Harper Collins. New York.

The Dream Machine. J. C. R. Licklider and the Revolution That Made Computing Personal. M. Mitchell Waldrop. Penguin Books. 2001.

Les primeres comunicacions entre ordinadors i Arpanet. Blog “Del Telègraf a Internet”.

Comunicacions per paquets de dades. Blog “Del Telègraf a Internet”.

J. C. R. Licklider: Un visionari de la informàtica i les comunicacions. Blog “Del Telègraf a Internet”.