Xarxa telefònica commutada

La segona part del segle XX era possible trucar i comunicar-se per telèfon entre dos llocs d’una part extensa del planeta. La forma més habitual de fer-ho era utilitzant un telèfon fix de sobretaula o paret, o, en molts indrets, una cabina telefònica. Excepcionalment era possible també accedir a la comunicació mitjançant la radiotelefonia però els aparells eren voluminosos i cars, i el nombre de canals de comunicació era escàs, per la qual raó aquesta alternativa estava menys estesa.

Per tal que la comunicació fos possible,  el punts de comunicació telefònics havien d’estar integrats en una xarxa telefònica anomenada xarxa telefònica commutada. El funcionament d’aquesta xarxa es basava en el principi de commutació de circuits, que assignava un enllaç fix entre l’emissor i el receptor de la comunicació durant tota la trucada.

La construcció d’aquesta xarxa, que abastava una part important del globus terraqui, es pot considerar com un dels projectes tècnics globals més importants del nostre temps. Va començar pràcticament amb la invenció del telèfon cap el 1875 i va durar prop de 100 anys fins la seva maduració.

Centraleta manual de telèfon Ericsson. Font: Col·lecció del mNACTEC.

La xarxa telefònica commutada tenia una estructura jeràrquica: hi havia centrals telefòniques (“nusos”) a diferents nivells que es comunicaven entre sí per assolir la comunicació entre dos punts. La comunicació  recorria la xarxa pujant i baixant de nivell, segons corresponia. Entre dues centrals de nivell elevat podia haver moltes comunicacions simultànies. En la figura podem veure de forma simplificada els circuits que s’establien per dur a terme comunicacions de diferents tipus (local, nacional, internacional) utilitzant la jerarquia de centraletes disponible.

Al començament, amb les centraletes manuals, l’usuari indicava el número del destinatari a una persona operadora. La primera centraleta es va instal·lar el 1878 a New Haven (EUA) i tenia 28 usuaris.

La invenció de les centraletes automàtiques, la primera de les quals a Espanya la va instal·lar la Mancomunitat de Catalunya l’any 1923 a Balaguer,  va fer que  l’usuari marqués el número telefònic del destinatari mitjançant un disc rotatori o, posteriorment, un  teclat, disposats al seu telèfon. L’automatització es va produir lentament. A Catalunya i Espanya, van conviure durant dècades les centraletes manuals i les automàtiques.

Per fer possible la xarxa telefònica commutada es van estendre quilòmetres de cables per tot arreu. Al principi els cables eren de ferro, però ben aviat el ferro va ser substituït pel coure, més flexible. Els cables inicials tenien el problema de l’atenuació, és a dir la pèrdua de  potència del senyal amb la distància, la qual cosa va fer que al començament les xarxes telefòniques fossin urbanes. La invenció i aplicació de les bobines de Pupin, cap l’any 1900, va permetre fer front a aquest problema i desenvolupar la telefonia interurbana.

Una altra tasca complexa va ser la disposició de cables submarins, per comunicar llocs separats per mars i oceans. La disposició de cables de comunicació submarins ja s’havia fet per la xarxa telegràfica, però com el senyal de veu és força més complex que el telegràfic, van haver de passar 100 anys entre l’extensió del primer cable telegràfic transatlàntic submarí, el 1856, i el primer cable telefònic transatlàntic submabrí  (TAT1), el 1956.

Trajectòria del primer cable telefònic transatlàntic (TAT1, 1956). Font: atlantic-cable.com

També es van dur a terme radioenllaços de microones amb torres i antenes que transmetien el senyal per l’espai sense necessitat de cables i recordaven les antigues torres de telegrafia òptica. Les ones van viatjar també per l’espai,  guiades per satèl·lits que conduïen la seva trajectòria.

A partir del 1970 la comunicació terrestre va tornar a guanyar la iniciativa gràcies a la disposició de fibra òptica,  amb capacitats de comunicació força més altes.

Tota aquesta tecnologia es va desplegar per permetre que qualsevol de nosaltres des d’un telèfon fix o una cabina telefònica pogués establir una comunicació que viatjava per la xarxa telefònica commutada a través d’un entramat jerarquitzat de centrals telefòniques que conduïen les trucades i pogués comunicar-se amb una altra persona, en un altre indret del món.

Cabina telefònica. Font: Historias de la telefonía en España.

A Catalunya i Espanya, la introducció de la telefonia va ser obra d’uns pioners, entre ells l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, que seguien de prop l’evolució internacional de la tecnologia. Les primeres dècades del servei van ser difícils, ja que la tecnologia era incipient, i l’estat va adoptar un paper vacil·lant, sense disposar unes directrius d’evolució clares. Hi va participar una multiplicitat d’actors, tant privats com públics, entre els quals la Mancomunitat de Catalunya, que va desenvolupar un projecte propi, que tenia com objectiu estratègic donar lloc a una xarxa completa per tot el país, cobrint tant l’àmbit urbà com el rural, així com assolint un servei de qualitat a un cost raonable.

El 1924, la Dictadura de Primo de Rivera, que poc després dissoldria la Mancomunitat, va atorgar el monopoli en la gestió del servei a Telefònica (llavors Compañía Telefónica Nacional de España), que va tenir el monopoli de les actuacions en telefonia fins l’any 1982. La història de la Xarxa Telefònica Commutada a Espanya és, doncs, en gran part, la història de Telefònica.

El desplegament de la Xarxa Telefònica Commutada durant aquestes dècades per part de Telefònica  va comportar el desplegament de grans quantitats de components com telèfons, centraletes, cabines telefòniques i diversos elements de comunicació interna (cables, redioenllaços, satèl·lits, …) que permetien portar el senyal telefònic des de l’emissor al receptor.

Tots aquests components van gaudir una forta evolució tècnica, propiciada per l’evolució de l’electrònica, que va fer que els components bàsics (vàlvules, semiconductors, xips) fossin cada vegada més lleugers, potents i econòmics.

Durant més de mig segle, el telèfon va expandir la seva presència en les nostres comunitats, fins convertir-se en un element ubic que permetia una forma de comunicació nova.

A partir de la dècada de 1970, la progressiva aplicació de la digitalització, és a dir la conversió del senyal telefònic d’analògic a digital, va suposar un canvi tecnològic molt important, que incidiria en tots els aspectes del funcionament de la xarxa telefònica. El naixement, en paral·lel, de les xarxes de comunicació d’ordinadors i d’Internet, i l’aparició de les xarxes de telefonia i comunicació  mòbil ha donat lloc a una confluència de xarxes que fa que el funcionament de la telefonia i de les comunicacions en general estigui subjecte a una evolució continuada.

 


Per saber-ne més:

El naixement del telèfon – Blog “Del Telègraf a Internet”.

L’ETSEIB presenta uns aparells telefònics de l’any 1878 – Blog “Del Telègraf a Internet”.

Els primers telèfons.- Blog “Del Telègraf a Internet”.

El telèfon evoluciona– Blog “Del Telègraf a Internet”.

Centraletes automàtiques de telèfon.- Blog “Del Telègraf a Internet”.

Comunicació telegràfica transatlàntica – Blog “Del telègraf a Internet”.

Els primers satèl·lits – Blog “Del telègraf a Internet”.

Historia de Telefónica. 1924-1975. Primeras décadas:  Tecnología, Economía y Política. Ángel Calvo. Fundación Telefónica. Versió molt detallada (569 pàgines) de les primeres dècades d’història de Telefónica. Disponible en línia dins el catàleg de publicacions del Foro Histórico de las Telecomunicaciones.