L’imperi persa va assolir una gran extensió en temps de Dario I (522 – 486 aC). Abastava des de Gandara, al nord-est de la Índia, fins Cirene, a Líbia, amb una distància de l’ordre de 5.000 Km. 

L’imperi romà va assolir la seva màxima extensió amb Trajà, el segle II dC,  amb una distància similar d’uns 5.000 Km  entre Babilònia i Mauritània. Per assolir un nivell de funcionament adequat, aquests imperis havien de disposar, a més d’un poder central fort des del qual es governava l’estat, una estructura administrativa i financera, un exèrcit i un sistema de comunicacions. 

Imperi romà en temps de Trajà. Font: Wikipèdia

El sistema de comunicacions havia de permetre transportar persones, mercaderies i informacions entre tots els racons de l’estat. Per assolir aquests objectius s’havia de disposar i mantenir un sistema adequat de carreteres i camins. La forma més ràpida i eficaç de desplaçar-se era amb el cavall, animal que s’havia domesticat a partir del segle XVIII aC. 

L’imperi persa va sorgir quan el rei persa Cir II, a partir del 549 aC, va conquerir Mèdia, Lídia i Babilònia, a més de diversos territoris orientals, integrant els seus territoris en un únic estat.  Pocs anys després, Dario I va expandir encara més l’imperi, va practicar una reforma territorial, dividint-lo en zones territorials amb cultures diferenciades, anomenades satrapies i el va dotar d’una estructura administrativa i financera i d’un sistema de comunicacions. 

Així, per comunicar les diferents parts de l’imperi va construir carreteres que comunicaven les diferents poblacions, moltes de les quals provenien dels estats antics annexionats. La més important era el camí reial persa, que unia Susa, a Babilònia, amb Sardes, a Lídia, que tenia uns 2.700 Km de longitud. L’historiador grec Herodot ens explica que entre aquestes poblacions es va establir un sistema de correus per relleus de missatgers a cavall. En el camí hi havia 111 estacions que servien alhora d’estació de relleus dels correus i en alguns casos d’hostaleria. Com aquestes estacions serien en el futur anomenades postes, ara anomenem aquest tipus de servei correu postal. Si el desplaçament normal d’un viatger podia fer-se a un ritme de 30 Km/dia, aplicant sistemes de relleus a cavall es podia arribar a 50/75 Km/dia, podent-se duplicar aquesta velocitat si es viatjava també de nit. Es va construir també un canal navegable que unia el delta del Nil amb el mar Roig, que va permetre incrementar la comunicació i el comerç entre les zones comunicades. 

Aquesta xarxa de comunicacions i el servei de correu postal van permetre el govern i administració de l’imperi, potenciar el comerç, i permetre el transport dels materials valuosos provinents de tots els punts de l’imperi que es van utilitzar en la construcció dels grans palaus i edificis imperials de les principals capitals de l’imperi. 

Uns segles més tard, l’imperi romà va establir un sistema de comunicacions i de correu important. Ja durant la república es van començar a construir carreteres – vies – principalment per a finalitats militars. La més antiga va ser la Via Àpia, que es va construir cap el 312 aC. Alguns segles més endavant, en temps de Dioclecià (fi S III dC) la xarxa de carreteres va assolir 372 carreteres i 85.000 Km. 

Va ser August qui, el segle I dC, va reformar i millorar el sistema de comunicacions romà donant lloc al Cursus publicus. El cursus publicus tenia per objectiu principal el transport de missatges, però també de persones i mercaderies, que es desplaçaven en vehicles arrossegats per animals. Per donar-hi suport es van disposar al llarg de les vies de comunicació instal·lacions o estacions de diversos nivells. Les més corrents, les mutationes es posaven en llocs on hi havia aigua abundant i permetien el canvi de cavalleria. Es disposaven a distància de 10 -18 Km entre elles, segons l’orografia del terreny. Les mansiones, que se situaven cada 30 – 36 Km,  oferien, a més, serveis d’hostaleria i de descans als viatgers que es desplaçaven seguint l’itinerari del cursus publicus. 

Traçat de la Via Augusta. Font: Wikipèdia

En un primer moment el correu d’August va utilitzar relleus de missatgers i cavalleria, com feien els perses, però ben aviat va canviar rellevant tant sols l’animal i encomanant a un sol missatger la totalitat del trajecte, sistema que permetia utilitzar alhora els missatgers d’informadors sobre el que s’esdevenia als diferents indrets de l’imperi.

A la Península Ibèrica hi havia diverses vies de comunicació. La més significada, la Via Augusta entrava per la Collada de Pertús i l’actual La Jonquera i s’estenia fins a Cadis, amb un recorregut d’uns 1.500 KmPolibi, el s. II aC, ja esmentava aquesta via, que en aquell moment era coneguda com via Heraclea, ja que acabava a les mítiques columnes d’Hèrcules, a la zona de l’estret de Gibraltar. 

Diversos documents ens exposen les estacions que hi havia en els diferents itineraris de l’imperi. Un dels més significats són els vasos de Vicarellotambé anomenats vasos Apol·linars, descoberts al demolir un balneari vell l’any 1852, Vicarelloque duen enregistrat el nom de les 106 estacions que hi havia entre Gades (Cadis) i Roma, de les quals 44 corresponien al trajecte entre Gades i Iuncaria (La Jonquera), així com les distàncies entre elles.  Possiblement aquests vasos pertanyien a un viatger que va fer el viatge entre Gades i Roma, qui al arribar a Roma els va  lliurar com un exvot en el temple  balneari Aquae Apollinares, que es trobava al lloc que després es coneixeria com Vicarello. 

Vasos de Vicarello

El Cursus Publicus era destinat tan sols a usos oficials. Per fer-lo servir es precisava disposar d’un diploma emès per les autoritats oficials. Els particulars vehiculaven els seus missatges a través d’esclaus o personal llibert. També hi havia missatgers professionals anomenats tabellarii, a causa que sovint els missatges estaven escrits sobre tauletes (tabella). 

El cost del Cursus Publicus era teòricament sufragat públicament, però sovint es feien carregar diversos aspectes del servei sobre les poblacions per les que transcorria l’itinerari. 

Els serveis de correu basats en relleus de cavalls, encara que limitats a usos públics, van assolir una gran importància en els imperis antics. Amb la crisi de l’imperi romà, va entrar també en crisi aquest tipus de servei, que precisava una forta autoritat de referència. Aquest tipus de servei de correus, amb la mateixa estructura bàsica, tot i que amb alguns canvis organitzatius, tornaria a sorgir amb els nous estats de l’Edat Moderna. I és que un sistema de comunicacions eficaç és una condició imprescindible per al funcionament dels estats.  

 


Per saber-ne més: 

Historia antigua de Persia. De Ciro a Alejandro. Felip Masó Ferrer. Dstoria edicions. 2016. 227 pàgs. Inclou l’exposició històrica dels diferents períodes de l’imperi persa, des de les arrels antigues i el regne meda fins l’imperi aquemènida. Inclou una secció dedicada a l’organització de l’imperi, que permet situar en context el sistema de comunicacions. 

Herodot. Los nueve libros de historiaTraducció P. Bartolomé Pou. S. J. Versió consultable en línia. Permet constatar al Vol V, 52-54 (pàg 660-662) la descripció que fa Herodot del Camí Reial persa i les distàncies i temps de recorregut associats. Permet constatar al Vol VIII, 98 (pàg 1063) la referència que fa Herodot al servei de correu persa, que qualifica com el servei de missatgeria més veloç que es coneix. 

Cursus publicus.- Wikipedia. 

Histoire de la poste dans le mondeCamille AllazPygmalion, 2013.. Passejada molt exhaustiva per la història del correu a nivell mundial.  Dedica la primera part del libre als sistemes de correu per relleus a cavall des de l’antiguitat fins el S XIV. Existeix en versió electrònica. 

El Correo en Cataluña : historia postal de España –  Javier Campins de Codina – Barcelona : José Porter Editor, 1951. Fa una passejada per la història del correu, des dels seus inicis a les societats antigues com Grècia i Roma. Es focalitza especialment en les actuacions a Catalunya.