Polibi, historiador grec. Font: Wikipedia

Polibi va ser un historiador grec que va viure al segle II aC, aproximadament entre els anys 198 i 118 aC. Li va tocar viure temps força convulsos, ja que en aquesta època Roma es trobava en plena expansió: estava assolint el domini de la Mediterrània, a través de les guerres púniques amb Cartago;  i a Grècia, el Regne de Macedònia era la potència dominant en una zona amb diverses ciutats-estat amb aliances i rivalitats variables.

L’enfrontament entre les dos potències va resultar inevitable, i en les guerres macedòniques Roma va derrotar Macedònia i va esdevenir l’amo sense rival de la Mediterrània. 

Polibi vivia a Megàpolis, dins l’Arcàdia, al Peloponès, que estava integrada en la lliga Aquea i maldava per conservar la seva independència front a les grans potències de Roma i Macedònia que lluitaven entre elles. Com a represàlia per la posició de la lliga aquea en el conflicte, Polibi, junt amb 1000 notables més de la seva terra, va ser deportat com ostatge a Roma, on es va estar 17 anys, guanyant-se la confiança dels romans. Va ser un gran historiador que ens ha llegat la seva “Història Universal” que relata amb gran detall els esdeveniments del període comprès entre el 220 i el 146 aC, molts dels quals va viure com espectador en primera persona. 

En el llibre X de la seva Història,  dins el capítol VII dedica un apartat als “Afers de Grècia”, en els que ens narra les actuacions del rei Filip V de Macedònia, en els que ens fa unes interessants reflexions sobre l’ús de les comunicacions mitjançant foc. 

Senyals lluminosos amb torxes de foc

Exposa Polibi que trobant-se Filip, rei de Macedònia, immers en guerres en diversos fronts, va fer establir una xarxa de comunicació amb els seus aliats mitjançant torxes o senyals lluminosos, a mode de fars, establint el punt central de comunicació al mont Tiseu, un cim de Tessàlia ben situat per controlar visualment aquestes comunicacions. 

Polibi reflexiona que malgrat que la utilització d’aquestes comunicacions era útil, la seva efectivitat era limitada, ja que tan sols es podien utilitzar per confirmar informacions prèviament acordades. 

Telègraf hidràulic 

Diu Polibi que una millora d’aquests sistemes ja l’havia exposat 2 segles abans Eneas el Tàctic, autor de llibres d’estratègia militar. Consistia en un telègraf hidràulic.  L’emissor i el recipient del missatge disposaven de dos recipients d’argila idèntics, que a la seva part inferior i en una posició idèntica tenien un orifici de les mateixes característiques, que inicialment estava tapat. 

S’emplenava el recipient d’aigua fins la mateixa alçada i es cobria amb una tapa que surava, de la que sortia un pal amb diferents indicacions a diferents alçades, de forma idèntica als dos recipients. 

Telègraf hidràulic d’Eneas el tàctic. Font: Wikipedia

Emissor i receptor es posaven d’acord per iniciar una comunicació mostrant una torxa i tornant-la a amagar, moment en el qual els dos destapaven els forats i s’iniciava el buidat dels recipients. A mesura que l’aigua baixava, la tapa amb el pal i les indicacions també ho feien fins que l’emissor del missatge tornava a mostrar una torxa, moment en el que els dos tapaven de nou el forat. El missatge seleccionat dins el pal indicador era així comunicat al receptor del missatge. 

El telègraf hidràulic suposava certament una millora, però, encara que permetia fer referència a un conjunt de possibles situacions, les disposades al pal indicador, era encara força limitat, i no permetia, per exemple, comunicar amb precisió el nombre de soldats de que es composava un exèrcit o qualsevol altra circumstància imprevista.

El quadrat de Polibi

Quadrat de Polibi

Va proposar, doncs, Polibi, un sistema diferent, ideat per Cleòxenes i Democlit, i millorat per ell mateix: el quadrat de Polibi.  Consistia a distribuir les lletres de l’alfabet en 5 grups i 5 lletres en cada grup,  identificant cada lletra mitjançant 2 números. El primer indicava en quin grup es trobava la lletra, i el segon la posició de la lletra dins el grup seleccionat. El sistema s’anomena el quadrat de Polibi perquè si situem les lletres en files una sota l’altra, adopta aquesta forma. En la figura en veiem un exemple amb un alfabet de 26 lletres, en el que la I i la J se situen ambiguament en la mateixa casella. En aquesta figura la lletra C s’identificaria mitjançant els números  1 i 3. 

La transmissió del missatge es feia mitjançant 2 conjunts de torxes de foc, que representaven els 2 números que definien cada lletra que es volia trametre. La comunicació començava acordant el seu inici mitjançant la mostra de 2 torxes per cadascun dels interlocutors. Així per trametre la letra C en l’exemple anterior es mostrarien 1 torxa d’una banda i 3 més per l’altra.  

Recomanava Polibi cura i atenció en la tramesa i recepció del missatge, i que aquest fos concís i clar, remarcant l’avantatge que permetia trametre qualsevol informació, per imprevista que fos, així com utilitzar dioptres per centrar-se millor en l’observació de les torxes enceses.

El quadrat de Polibi pot ser considerat un dels primers sistemes de comunicació que codifica la informació, és a dir atribueix un codi, en aquest cas dos números, a cada caràcter tramès,  i, a més, és susceptible d’encriptació, ja que l’emissor i  el receptor poden acordar diferents disposicions de les lletres en el quadrat, que només coneguin ells mateixos. 

Comunicació mitjançant el quadrat de Polibi

La utilització de telègrafs d’aigua o de foc, malgrat que va ser utilitzada en diverses ocasions en l’antiguitat, era d’utilitat limitada i  complexa d’utilització. Per aquesta raó, el sistema més utilitzat de comunicació  en la història ha estat fins fa poc el correu postal, en les seves diferents formes. Així ho va reconèixer l’historiador grec Herodot quan s’admirava del sistema de correu persa per relleus de missatgers a cavall, quan afirmava “que res mortal viatja tan ràpid com ho fan aquests missatgers perses”. Aquest sistema seria adoptat per l’imperi romà en el seu cursus publicus i per molts altres serveis de correu al llarg de la història. 

Els sistemes de telegrafia, però, van seguir essent utilitzats com a complement al servei de correu postal, especialment en situacions bèl·liques, i van reaparèixer de forma molt significada primer el 1792 en forma del telègraf òptic de Chappe, a la França revolucionària, i més endavant, la primera meitat del segle XIX, en forma del telègraf elèctric de Cooke, Wheatstone, Morse i tants d’altres. 

 


Per saber-ne més:

Història. Polibi. Col·lecció Fundació Bernat Metge.  Número 158. Volum VI, llibre X. Conté el text comentat en aquesta entrada. El número 39 (Volum I de la Història) conté una Introducció en la qual s’exposa la vida i obra de Polibi. 

“Història Universal” de Polibi. Enllaç que apunta a la part del text a la que fa referència aquesta entrada. El text està en anglès, ja que forma part de l’obra completa de Polibi disposada a Internet per cortesia de Bill Thayer, basant-se en el llibre  “The Histories of Polybius”, publicat a la “Loeb Classical Library edition” des de 1922 fins a 1927, que actualment es troba en domini públic.  

Polibi.– Wikipèdia. 

Telecomunicacions dels antics grecs – Secció específica del Museu de Tecnologia de l’Antiga Grècia Kotsas Kotsanasque presenta i comenta maquetes d’instruments tecnològics dels antics grecs.  

Visual telegraphs. Vídeo. 9′ 19″. Khan Academy. Amb text en anglès. Pot veure’s amb subtítols en diferents llengües. Dedicat als telègrafs visuals. En la seva primera part exposa visualment el funcionament del telègraf hidràulic i del quadrat de Polibi.