Actualment ens trobem davant una veritable revolució de la societat de la informació, propiciada per l’evolució continuada de les TIC, especialment d’Internet, que afecta tots els àmbits de la societat. 

Fa prop de dos-cents anys, un altre canvi va sacsejar igualment la societat del seu temps. El naixement del telègraf elèctric va tenir fortes conseqüències, tant és així, que en l’àmbit anglosaxó, alguns historiadors hi fan referència com l’Internet Victorià. 

Pensem que abans del segle XIX, el transport d’un missatge es feia a la velocitat del missatger. Així, en la pràctica podien assolir-se com a màxim, en serveis de correu a cavall ben sincronitzats,  distàncies entre 100 i 200 Km per dia. Un missatge de Barcelona a Saragossa podia trigar 3 dies en arribar. 

La primera meitat del segle XIX, la telegrafia òptica va permetre velocitats de comunicació més ràpides, però les seves limitacions van fer que el seu ús tingués lloc principalment a l’esfera pública, i la seva incidència social fos limitada. De tota manera, la seva presència va fer palès que es podien cercar formes de comunicació noves. La disposició de l’electricitat va canviar el panorama i va obrir les portes a noves possibilitats. 

Ampolla Leiden (esquerra) i rèplica de la pila de Volta (dreta). Font: Inventari en línia del mNACTEC

Alguns fenòmens elèctrics ja eren coneguts pels grecs. Però el progrés en el seu coneixement i la conversió de l’electricitat en ciència no es va produir fins el segle XVIII, quan Stephen Gray van distingir l’existència de substàncies elèctriques i no elèctriques  i Charles du Fay va identificar 2 tipus d’electricitat. Es van idear màquines electrostàtiques per a la producció d’electricitat, i a Leiden, Peter van Musschenbroek va desenvolupar l’ampolla de Leiden, el primer condensador elèctric. Però va ser Alessandro Volta, el 1800, qui va desenvolupar la primera forma pràctica de disposar d’electricitat mitjançant la pila voltaica, fonamentada en fenòmens electroquímics.

A l’espai “L’aventura de l’electricitat” del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, a Terrassa, podeu reviure la història dels científics que van fer créixer el coneixement de l’electricitat, i veure algunes rèpliques dels seus aparells primerencs. 

Espai “L’aventura de l’electricitat” del mNACTEC

Els fenòmens elèctrics van ser objecte d’estudi científic i  de curiositat i alhora van despertar l’interès de persones que hi veien la possibilitat de treure’n una aplicació pràctica, desenvolupant  un telègraf.

La constatació de la rapidesa de la propagació de l’electricitat per cables va fer intuir que podria ser un bon mitjà per a la transmissió de missatges. Es tractava d’obrir i tancar un circuit en un punt i constatar els efectes en un altre punt del circuit. En aquests primers temps, la constatació d’aquests efectes podia fer-se observant efectes electrostàtics o electroquímics, que eren poc pràctics d’utilitzar. Tot i això, hi va haver diverses propostes de telègraf basades en aquests efectes.  

Una de les primeres la va fer l’any 1804 Francesc Salvà i Campillo. El missatge podia veure’s mitjançant l’observació de bombolles propiciades pel fenomen de l’electròlisi.  L’anglès Francis Ronalds va fer una proposta de projecte de desplegament d’un servei basat en l’actuació sobre mecanismes de rellotge el 1816 al govern anglès, que el va rebutjar. 

Nous avenços en el coneixement de l’electricitat, entre ells el descobriment de l’electromagnetisme per Oersted el 1820, de la inducció electromagnètica per Faraday, i dels electroimans per William Sturgeon el 1824 i Joseph Henry el 1830, van permetre desenvolupar formes més pràctiques d’observar els efectes de la circulació del corrent elèctric: Mitjançant la desviació d’agulles magnètiques o governant dispositius registradors mitjançant electroimants.

Experiment d’Oersted del mNACTEC

El primer telègraf basat en l’electromagnetisme el van construir els científics alemanys Gauss i Weber el 1833, a Gottingen, que van construir un telègraf entre l’observatori i el laboratori on treballaven. El científic rus Pavel Schilling va construir un prototip de telègraf electromagnètic, que el tsar Nicolàs I li va contractar, però Schilling va morir abans de dur a terme el projecte.

Al començament de la dècada de 1840, la tecnologia ja començava a estar madura per dur a terme projectes de telègraf elèctric, tot i que la seva realització i finançament van resultar laboriosos per als seus promotors. William Cooke i Charles Wheatstone, a la Gran Bretanya i Samuel Morse als Estats Units, que va desenvolupar un codi molt pràctic que seria adoptat internacionalment, van ser els desenvolupadors dels primers sistemes que van assolir gran èxit. En pocs anys, el telègraf elèctric es va desplegar en molts països, i les diferents xarxes es van interconnectar entre sí. L’aventura de l’electricitat havia assolit la seva primera gran aplicació pràctica: L’assoliment de comunicacions més ràpides mitjançant el telègraf elèctric.

Telègraf que segueix la patent Morse, fabricat per Elliot Bross. Font: Inventari en línia del mNACTEC