La invenció de l’escriptura va ser un pas molt important per a la possibilitat de l’expressió de les idees i del tractament de la informació per part de l’home.

L’escriptura va permetre disposar els pensaments per escrit, superant així les barreres del temps i l’espai, ja que els escrits es conservaven d’un dia per l’altre i podien ser transportats a altres indrets, permetent així la comunicació a distància.

Les primeres escriptures devien ser simples i rudimentàries fins que, quan l’home va formar societats més estructurades es va donar lloc a veritables sistemes d’escriptura. Els dos primers llocs on van sorgir societats estructurades que van disposar de sistemes d’escriptura van ser Egipte i Mesopotàmia.

En els dos casos l’escriptura va néixer amb petits símbols gràfics – pictogrames – que van evolucionar per donar lloc a sistemes complexos. En el cas d’Egipte, ja cap a l’any 3300 a C es va produir l’escriptura jeroglífica, produïda tant amb inscripcions en pedra sobre tombes i monuments com sobre fulls de papir, amb símbols gràfics que podien tenir significats figuratius, simbòlics i fonètics. Més endavant van sorgir versions més simplificades d’aquesta mateixa escriptura: hieràtica i demòtica.

En el cas de Mesopotàmia es va donar lloc a l’escriptura cuneïforme, anomenada així perquè l’escriptura es produïa sobre tauletes de fang amb estilets acabats amb cunya. L’escriptura cuneïforme va néixer en un període similar a l’egípcia, i el seu ús es va estendre per representar forces llengües: el sumeri, l’acadià, l’hitita, l’ugarític o el persa antic.

Escriptura cuneïforme. Font: Wikipedia

En els dos casos, es tractava d’escriptures complexes, al servei d’una minoria o elit, que havien de ser practicades per part d’un personal especialitzat, els escribes.

La seva complexitat ha fet que fins recentment no s’hagi produït el desxiframent del seu significat. En el cas dels jeroglífics el descobriment es va produir per part de Jean-François Champollion el 1822, gràcies en part a la interpretació del contingut de la pedra Rosetta, descoberta el 1799, i actualment conservada al Museu Britànic. Al Museu Champollion, a Figeac, la localitat natal de Champollion, es troba una explicació detallada de la figura de Champollion, del procés de desxiframent dels jeroglífics, i dels sistemes d’escriptura en general.

Pedra Rosseta. Font: Wikipedia

En el cas de l’escriptura cuneïforme el descobriment inicial es va produir per part de Henry Rawlinson el 1835, a partir del contingut de la inscripció de Behistun, recolzant-se entre d’altres, en el treball de l’assiriòleg Edward Hinks. Al Museu de Montserrat podeu veure diversos materials del Pròxim Orient antic, aplegats principalment pel pare Bonaventura Ubach des de 1906.

Un pas molt important cap a la popularització de l’escriptura i la seva transformació en una eina de gran abast va ser l’evolució cap a una escriptura totalment fonètica.

L’ús pràctic de l’escriptura fonètica es va assolir amb l’alfabet, és a dir amb la identificació i ús d’un conjunt reduït de signes que representaven els sons d’una llengua. S’han trobat els primers indicis de l’ús d’una escriptura d’aquest tipus cap al 1850 aC per part de semites que vivien a Egipte i que van prendre signes de l’escriptura egípcia per representar sons de la seva llengua. Troballes posteriors han mostrat que aquesta utilització va seguir tenint lloc, convergint cap a la disposició i ús d’una veritable escriptura alfabètica.

S’ha constatat igualment la disposició i ús d’un alfabet expressat amb signes cuneïformes a Ugarit, el S XIV aC. La seva complexitat sembla haver fet desaparèixer el seu ús dos segles més tard.

Cap a l’any 1000, els fenicis utilitzaven l’escriptura fonètica, com ho corrobora la troballa d’un vas protector amb inscripcions, prop de la tomba d’Ahiram, rei de Biblos. El seu alfabet, de 22 caràcters, a causa de les característiques de la seva llengua no disposava de símbols per representar les vocals. Els fenicis, poble mariner i comerciant, van escampar l’ús de l’alfabet entre els pobles amb els quals contactaven, molt especialment a Europa, i entre els grecs.

Els grecs van completar l’estructura de l’alfabet disposant-hi les vocals, donant lloc a un alfabet de 27 lletres. Fins llavors, a Grècia hi havia hagut un tipus d’escriptura sil·làbic, el Lineal B, evolució del Lineal A originat a Creta, però la seva utilització era molt complexa, i el seu ús molt restringit per a usos administratius per part de l’elit aristocràtica. La crisi d’aquesta elit havia fet encara més escassa la utilització d’aquesta escriptura Lineal B.

Alfabet fenici. Font: Wikipedia

La motivació inicial de la utilització del nou alfabet a Grècia seria comercial, però ben aviat seria un dels factors que propiciaria l’eclosió cultural i científica del poble grec.

L’existència d’una escriptura fàcil va permetre la codificació de lleis i esdevenir el suport del funcionament polític i democràtic de la seva societat. Igualment, va esdevenir un mitjà per transcriure la seva tradició oral, produir obres tan cabdals com la Ilíada i l’Odissea, i permetre el sorgiment d’una important literatura.

L’escriptura va permetre igualment el sorgiment de la ciència i la filosofia. Sense una escriptura fàcil, Tales, Pitàgores, Aristòtil i tants d’altres no haurien pogut transmetre i fer conèixer i evolucionar les seves idees, amb obres cabdals, moltes de les quals han arribat fins a nosaltres.

Inicialment, moltes ciutats gregues van produir variants pròpies diferents de l’alfabet. Al S V aC els grecs van estandarditzar l’ús d’un alfabet únic a partir de la variant Jònica, que és de la que deriva l’alfabet grec actual. Uns colons van exportar a Itàlia la variant Eubea de l’alfabet, de la qual s’originaria l’alfabet etrusc, i posteriorment l’alfabet llatí, que Roma escamparia per tota l’Europa occidental.

Inscripció llatina. Font: Wikipedia

De l’alfabet grec també se’n van derivar els alfabets europeus contemporanis (copte, cirílic, …) mentre que d’altres línies d’evolució dels alfabets protosemítics van donar lloc d’altres famílies de llengües, com l’hebreu, l’àrab o les escriptures índies, entre d’altres.

La invenció i utilització de l’alfabet es pot considerar com la primera pas que integra la revolució de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Gràcies a l’escriptura i a l’alfabet, l’home va poder expressar els seus pensaments i disposar les seves informacions de forma que va poder compartir-los amb altres persones i superar les limitacions de l’espai i del temps.

 


Bibliografia

La historia de la escritura – Ewan Clayton – Siruela / El ojo del tiempo – 2015
Historia de la escritura – Louis-Jean Calvet – Paidós Orígenes – 2001
The story of writing – Andrew Robinson – Thames & Hudson – London, 2007
Lindberg, David. (2002). Los inicios de la ciencia occidental. Paidós. Barcelona.