Font de la imatge: CERN

El  CERN (Organització Europea per a la Recerca Nuclear) és un centre de recerca en l’àmbit de física de partícules creat el 1954 per 12 països europeus. La seva creació va ser un triomf polític, ja que molts d’aquests països havien estat enfrontats feia pocs anys en una cruenta guerra mundial. En aquests moments, 22 països són membres del CERN i forces altres hi col·laboren. 

Des del moment de la seva creació, el CERN va disposar d’instruments científics complexos per a la recerca en física de partícules. Així, el 1957 ja va posar en funcionament un sincrotó-ciclotró creat per accelerar partícules, per permetre la realització d’experiments que permetessin avançar en el coneixement de la naturalesa i comportament  de les partícules components de la matèria. 

El 1989 es va posar el funcionament el LEP (Large Electron-Positron collider-Col·lisionador d’electrons i positrons), que feia xocar partícules entre sí. Les elevades energies que es posaven en joc en aquests xocs permetien avançar més en el coneixement de les partícules. Aquest instrument, que es va disposar en un túnel situat a 100 m de fondària amb un recorregut de 27 Km de diàmetre, es va posar en funcionament el 1988 i va constituir una obra d’enginyeria molt important. El  2008 es va posar en funcionament en aquest mateix túnel el LHC (Gran col·lisionador d’hadrons) que treballa amb energies força més elevades i ha permès avenços científics significatius com el descobriment del bosó de Higgs l’any 2012. 

Dins del CERN treballen milers de científics i tècnics de molts països.  Tim Berners-Lee, informàtic anglès, treballava al CERN la dècada dels 80. En aquells moments dins del CERN coexistia una gran varietat de sistemes informàtics, i era força complex trobar i compartir la informació.  Berners-Lee va constatar la necessitat d’una forma fàcil i adequada de disposar i estructurar la informació. Per fer-ho va triar el model de l’hipertext inspirat pels intents que anteriorment havien fet Vannevar Bush, que en un article de 1945 “Com podríem pensar” va descriure una màquina electromecànica Memex o Ted Nelson, que el 1965 descrivia “màquines literàries” en el projecte futurista Xanadu. 

Berners-Lee va començar desenvolupant al CERN un programa anomenat Enquire, en el qual organitzava la informació a la qual tenia accés. Una versió avançada d’aquest programa la va fer en un ordinador NeXT, distribuït  per l’empresa que Steve Jobs havia fundat en deixar Apple. Llavors va sentir la necessitat de fer un programa que funcionés a Internet, i pogués ser utilitzat per més usuaris per disposar i compartir informació.  A finals de 1989, va fer la proposta als seus caps. En no obtenir cap resposta definitiva, es va disposar a fer el desenvolupament, amb la col·laboració entusiasta de Robert Cailliau, belga, que també treballava al CERN, que des del primer moment va creure en el projecte. 

Pas a pas van dissenyar i programar els diferents components del sistema: L’url (adreça que ubica els documents), l’http (protocol per a la reclamació, transport i lliurament per Internet dels documents) i l’html, llenguatge, inspirat en el sgml,  per a la construcció dels documents hiperextuals pròpiament dits. Els documents es disposarien en equipaments servidors i serien accessibles a Internet des d’equipaments clients en els que es disposarien programes navegadors. Van batejar tot el sistema com el World Wide Web (WWW)  (teranyina d’abast mundial). El Nadal de 1990 el primer servidor web – info.cern.ch – estava en funcionament i els 2 ordinadors que hi accedien eren els ordinadors NeXT de Berners-Lee i Cailliau. 

A partir d’aquí, la tasca va ser de millora continuada i divulgació. Primer la divulgació interna al CERN i després a diferents institucions acadèmiques que col·laboraven amb el CERN. Encara que al començament va ser laboriós, la web va ser un triomf espectacular. La raó era que la carretera per al transport de la informació – Internet – estava disponible, però els programes i protocols per accedir-hi i consultar-la – Telnet, FTP, … – eren complexos de fer funcionar.  

Un element que va ajudar molt al triomf de la web va ser la millora dels programes navegadors, que van fer molt més fàcil la navegació, i van permetre la disposició d’imatges i àudio a els pàgines web. Un dels navegadors que va tenir més èxit va ser Mosaic, produït al NCSA (Centre Nacional d’Aplicacions Superinformàtiques) de la Universitat d’Illinois per Marc Andreessen i Eric Bina. Posteriorment els creadors de Mosaic deixarien el NCSA i fundarien Netscape, empresa que amb l’èxit del navegador d’aquest nom inauguraria l’època dels grans moviments econòmics  a Internet. 

Un altre fet que va contribuir a l’èxit de la web va ser que el CERN va declarar obert el programari de la web, és es dir va permetre el seu ús i replicació  lliure sense cost, sempre que es respectessin les condicions d’ús del programari lliure. En canvi, la universitat de Minnessota va pretendre cobrar llicències per l’ús d’un altre sistema popular d’informació a Internet – Gopher – que va passar a utilitzar-se residualment. 

El triomf de la web ha estat molt gran. El nombre de servidors i usuaris ha crescut exponencialment. Berners-Lee va deixar el CERN el 1994 i anar al MIT on va fundar la institució del consorci de la web (World Wide Web Consortium – W3C) des de la que va contribuir a guiar l’evolució tècnica i social de l’ús de la web. 

 


Bibliografia: 

Tejiendo la red – Tim Berners-Lee – Siglo XXI – Maig 2000 

Per saber-ne més:

El naixement de la web (web del CERN)
Biografia de Tim Berners-Lee disposada a la web del W3C