Foto de portada: Master Magazine

El llançament del satèl·lit Sputnik1 per part de la Unió Soviètica el 4 d’octubre de 1957  va causar una gran commoció als Estats Units, que van crear 2 agències – NASA i ARPA – de recerca científica i tècnica per contrarestar l’avantatge soviètic. Una d’aquestes agències, ARPA (Advanced Research Projects Agency – Agència de Projectes de Recerca Avançats), ubicada dins el Departament de Defensa, va crear a la vegada una unitat de treball amb ordinadors, perquè en aquell moment ja hi havia consciència que els ordinadors eren indispensables per assolir bons resultats en qualsevol projecte científic.

El 1962 el psicòleg J.C.R. Licklider, que havia participat en projectes informàtics al MIT (Massachuttets Institute of Technology) va ser nomenat director de la unitat d’informàtica dins ARPA. Licklider, malgrat que en aquell moment els ordinadors eren molt grossos i feixucs de fer funcionar – tenia una utopia, una visió molt especial, creativa i avançada de l’ús de la informàtica: Els ordinadors havien de ser una eina per treballar i eixamplar el coneixement humà, havien de ser de tots i funcionar de forma fàcil i amable; d’altra banda els ordinadors s’havien de connectar entre si, formant una xarxa intergalàctica que permetés accedir a informació i treballar en equip a escala mundial. Tothom s’havia de poder comunicar amb tothom. Per desenvolupar la seva visió, Licklider va fomentar des d’ARPA la col·laboració, mitjançant la comunicació d’ordinadors en xarxa – cosa molt poc habitual en aquell temps – entre els científics i tècnics de les universitats que participaven  en els diferents projectes que rebien finançament d’ARPA, als que deia que formaven part de la xarxa intergalàctica.

L’impuls inicial de Licklider, que va deixar ARPA després de 2 anys de treballar-hi, va fer que el 1965 es dugués a terme la primera connexió experimental entre 3 centres universitaris (MIT de Boston i les Universitats de Santa Mònica i Califòrnia) utilitzant la tècnica nova de comunicació per paquets. L’èxit d’aquesta connexió inicial va fer que el 1966 ARPA es decidís a posar en funcionament una xarxa de comunicació – ARPANET –  entre les universitats amb les quals col·laborava. Lawrence Roberts, que havia treballat al MIT, es va integrar a ARPA per muntar la xarxa i  preparar les prescripcions. El 1969 la xarxa ja tenia 4 nusos operatius.

El primer protocol  de comunicació que es va fer servir va ser el NCP (Network Control Protocol – Protocol de Control de xarxa), desenvolupat per Steve Crocker, de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, mitjançant un procediment col·laboratiu en el qual demanava crítiques o comentaris mitjançant documents RFC (RFC – Request for Comments – Requeriment de Comentaris). Un dels serveis inicials que va tenir més èxit a la xarxa va ser el correu electrònic, desenvolupat per ARPA el 1972 per Ray Tomlinson, que va inventar l’@.

En aquella època, ARPANET ja era un èxit. Noves universitats s’hi volien apuntar i cada cop funcionava millor perquè permetia treballar en equip i els serveis eren cada cop millors. Però hi havia un problema: ARPANET incloïa tan sols les universitats finançades per l’agència ARPA, i els usuaris d’ARPANET volien comunicar-se amb els usuaris d’altres xarxes fora d’ARPANET. Aquest problema va provocar una evolució important en el món de les xarxes, però això ja és una altra història…