El 27 de setembre passat Apple va presentar, junt amb altres models,  l’iPhone X (iPhone 10). Aquest telèfon estarà disponible a casa nostra a partir del 3 de novembre i costarà entre 1159 i 1329 € segons el model i configuració.

Amb aquesta presentació, Apple segueix la tradició de presentar puntualment un nou model cada any d’una sèrie que va començar el gener de 2007 quan Steve Jobs  va presentar per primera vegada l’iPhone. El 2007 la telefonia mòbil estava immersa – com segueix estant encara – en una inaturable carrera evolutiva de millora tecnològica i de prestacions, que sembla produir canvis significatius (noves “generacions”) aproximadament cada 10 anys.

Així, el 1980 es va adoptar la tecnologia mòbil cel·lular, que divideix l’espai en zones (“cèl·lules”) per a una millor gestió i aprofitament de les freqüències de comunicació, que són un bé escàs en les comunicacions. La primera generació (1G)  d’aquesta tecnologia era analògica, i va fer per primera vegada possible i econòmica la telefonia mòbil. A casa nostra es va comercialitzar sota la marca Moviline. Només permetia trucades de veu i la diversitat d’estàndards no permetia que el mòbil s’utilitzés quan canviaves de país. No hi havia roaming.

El 1990, la segona generació (2G) de telefonia mòbil, va significar l’adopció de la transmissió digital. Es podien enviar dades, missatges SMS i MMS que van tenir molt èxit. A Europa, l’adopció d’un estàndard comú, el GSM, va fer possible el roaming.

La dècada del 2000, el 3G va significar la millora en la capacitat de transmissió de dades. Internet esdevenia popular a partir de la creació de la web al CERN per part de Tim Berners Lee, i els mòbils es plantejaven millorar la connexió a Internet. Nokia triomfava amb els seus telèfons de la sèrie N, que permetien enviar missatges, fer jocs i algunes petites aplicacions en àmbits diversos. L’empresa canadenca Blackberry va triomfar quan va incorporar al telèfon, que disposava d’un teclat molt complet, algunes de les possibilitats de les PDAs – agendes personals electròniques – als mòbils. És en aquest context quan Steve Jobs va presentar l’iPhone, que era a la vegada un telèfon, un dispositiu multimèdia i un dispositiu d’accés a Internet.

L’iPhone va incorporar diversos canvis revolucionaris, a més d’un disseny acurat: Un sistema operatiu potent, una memòria Flash d’alta capacitat que feia innecessari l’ús de disc dur i una pantalla molt millorada, amb la qual s’interfasava de forma tàctil, fent innecessari l’ús de teclats. Amb aquests canvis, l’iPhone feia molt més fàcil i potent la utilització dels mòbils i marcava un camí al qual els altres actors s’apuntarien de forma immediata. Google va adoptar aquesta forma de fer en el disseny d’Android.

Amb la presentació de l’iPhone, Apple i el seu creador Steve Jobs van obrir portes a canvis revolucionaris en la telefonia mòbil, com ja havien fet en el passat en el camp de la informàtica amb l’Apple II (1977), el primer ordinador personal que va ser àmpliament utilitzat; el Macintosh (1984), el primer ordinador personal amb gràfics d’alta utilització; l’iPod (2001), el dispositiu multimèdia digital de disseny compacte i acurat; l’iTunes (2001), una aplicació distribuïdora de música per Internet o l’iPad (2010) una tauleta sensible.

Avui l’iPhone és, com tots els productes d’Apple, un producte molt significat al mercat, amb un disseny i estàndards propis, alhora que és un record de la figura del seu creador, Steve Jobs, mort l’any 2011 de càncer de pàncrees, després de lluitar uns quants anys contra la malaltia; i Apple ha consolidat la seva posició com una de les empreses més valuoses del món, després de diverses crisis en un món – el de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació – on la velocitat d’evolució és vertiginosa.