Foto de portada: Wikicommons

Un satèl·lit artificial és un objecte fabricat per l’home i llançat a l’espai que, gràcies a la seva velocitat, és capaç de mantenir-se en una òrbita estable al voltant de la terra o un altre cos. La seva situació a l’espai, els fa especialment adequats per a diferents utilitzacions: Comunicació, navegació, meteorologia, recerca, serveis (multimèdia, SOS…), geolocalització….

El 4 d’octubre de 1957 la Unió Soviètica va llançar el primer satèl·lit artificial, Sputnik 1, que va iniciar la cursa de l’espai. Era un cos esfèric  d’alumini, de 58 cm de diàmetre i 83 Kg de pes. Era un satèl·lit de baixa òrbita, llançat per un coet multitram. El seu vol es va poder seguir des de la terra per radioafeccionats.  Va estar 21 dies en òrbita, i va trametre informació sobre densitat i temperatura de l’atmosfera, radiacions còsmiques i meteorits. Com era l’època de la guerra freda entre Rússia i els Estats Units, aquest fet va causar gran commoció a Amèrica, que va veure com el seu arxienemic l’avançava en un àmbit que previsiblement podia tenir utilitzacions militars.

Uns mesos més tard el 31 de gener de 1958,  els Estats Units van respondre llançant a l’espai el seu primer satèl·lit: l’Explorer I. Es tractava d’un cilindre de 2 metres de llarg i 14 Kg de pes, que va proporcionar informació científica significada, com el descobriment dels cinturons de radiacions de Van Allen, que atrapen partícules magnètiques provinents del sol que poden danyar els satèl·lits, la mesura de densitats en l’atmosfera o la determinació del  soroll del big bang. Va ser possible fer també alguna trucada telefònica experimental.

Igualment, a causa de la commoció creada pel primer satèl·lit rus, els Estats Units van crear el febrer de 1958 les agències de recerca NASA, que es va encarregar dels projectes espacials i ARPA (Advanced Research Projects Agency), que es va encarregar d’altres àmbits de recerca científica i tecnològica vinculada al Departament de Defensa. Amb el temps, l’agència ARPA va tenir un protagonisme important en la promoció de xarxes de comunicació entre ordinadors, donant lloc a la xarxa ARPANET, que seria un dels gèrmens que permetria el futur desenvolupament d’Internet.

El 12 d’abril de 1961 els russos van llançar un satèl·lit tripulat, Vostok 1,  amb el primer home que va viatjar a l’espai:  Yuri Gagarin. El vol de Gagarin, que va trigar 108 minuts des del llançament fins a l’aterratge, va consistir a fer una òrbita de 315 Km d’altura al voltant de la terra. Per tornar, Gagarin es va llançar en paracaigudes des d’una alçada de  7 Km.

Novament la commoció va sacsejar els Estats Units, i poques setmanes més tard, el maig de 1961, el president dels Estats Units, John F Kennedy, que fins llavors havia estat feble en el seu suport als projectes espacials a causa del seu alt cost,  es va comprometre en la disposició d’un home a la lluna abans del fi de la dècada  i en la disposició d’un sistema de comunicacions global basat en satèl·lits.

Kennedy no ho va veure – moriria assassinat el 22 de novembre de 1963 – però el seu compromís va esdevenir realitat: el 20 de juliol de 1969 una nau amb 3 astronautes va arribar a la lluna. 2 d’ells – Neil Armstrong i Edwin Aldrin – la van trepitjar per primera vegada. D’altra banda,  el juliol de 1962, es va llançar el satèl·lit Telstar 1, que era un satèl·lit de baixa òrbita, ja que el coet Delta1 no podia enlairar-se excessivament. Estava dissenyat per trametre televisió, telèfon i dades de comunicacions a alta velocitat,  i permetia fer comunicacions transatlàntiques unes 2 hores al dia.

El 1965 l’organització intergovernamental Intelsat, creada el 1964,  va llançar el seu primer satèl·lit de comunicacions geoestacionari Early Bird.  Era un satèl·lit modest  però va ser l’inici d’una era de progrés tècnic continuat, que assoliria en un futur el suport a  la majoria de la transmissió de comunicacions intercontinentals i tindria presència significada en la terrestre.

 


Material pedagògic : Sputnik (produït per Nostranau)