Una comunicació entre Europa i Amèrica comportava, a començaments del segle XIX, una durada de diverses setmanes

Un fet il·lustra de forma clara  aquesta limitació de velocitat:  El 8 gener de 1815 va tenir lloc als Estats Units la batalla de Nova Orleans entre tropes angleses i nord-americanes, que va finalitzar amb la victòria dels segons, amb nombroses baixes per les dues bandes. Aquesta batalla va tenir lloc malgrat que el 24 de desembre de 1814, dues setmanes abans, s’havia signat a Gant (Bèlgica) la pau entre els dos contendents, però la notícia no havia arribat al nou món a causa de la lentitud dels sistemes de comunicacions. La batalla i les morts que hi van tenir lloc van ser innecessàries.

Quan  el 1866 es va estendre el primer cable submarí transatlàntic, comunicant Europa amb Amèrica per telègraf elèctric,  la notícia va ser rebuda amb gran entusiasme, ja que tothom era conscient que aquest fet havia apropat de forma significativa dos mons que fins llavors havien estat força allunyats. De fet, aquesta fita es pot considerar com un dels assoliments cabdals en la història de la humanitat; no en va l’escriptor Stefan Zweig la va incloure en la seva obra Grans moments de la humanitat.

Aquest èxit va assolir-se després de 2 intents fracassats, amb l’assessorament del científic  W. Thomson (Lord Kelvin), i sota  el finançament de Cyrus W. Field, constituint una mostra de l’enginy i la tenacitat humana.  El cable submarí Londres – Nova York va tenir 3 seccions: Londres – Irlanda, Irlanda – Terranova, Terranova – Nova York. El senyal arribava tan dèbil que per desxifrar-lo es mirava amb lupa l’agulla d’un galvanòmetre i es  tornava a teclejar el missatge. L’actuació es va començar a planificar el 1852. El cable va assolir una fondària de 3.240 Km sota el mar.

Inicialment, als Estats Units no hi havia gran confiança en l’èxit del projecte. La prova és que només s’hi van comprar 21 de les 350 accions que es van emetre.

Després dels primers intents sense èxit, alguns van perdre fe en el projecte i es van començar a fer actuacions per estendre un cable alternatiu per Sibèria i Alaska.  La venda d’Alaska als Estats Units es va produir en aquest context. Els intents inicials van fracassar perquè la tècnica d’estesa i d’aïllament del cable era molt primitiva i es trencava.

El 1r intent va tenir lloc el 1858.  La connexió va arribar a funcionar, però al cap d’un mes va fallar a causa de  problemes en l’aïllament del cable.  Un operari ho va intentar arreglar aplicant un voltatge més alt, que va malmetre el cable.  A causa de la guerra civil es va haver de deixar passar un temps fins a un segon intent. El 2n intent va tenir lloc el 1864.  Es va fer un cable 3 cops més gruixut que l’anterior. El cable va caure  quan estava avançada l’operació d’estesa i es va enfonsar i perdre. El 3r intent va tenir lloc el 1866.  Es va disposar un cable encara millor que va funcionar durant 6 anys.  L’estesa es va fer en el vaixell Great Eastern  que en el viatge de tornada va poder trobar i aprofitar el cable perdut en l’intent anterior i hi va haver 2 cables operatius. Aquest èxit va donar molta moral i va iniciar l’estesa de molts cables en els anys successius, donant lloc a un gran progrés de la telegrafia.


Bibliografia

The worldwide history of telecommunications – Anton A. Huurdeman – Wiley Interscience 2003