Foto de portada: Galeria de metges catalans

Francesc Salvà i Campillo va ser un metge català, nascut a Barcelona el 1751, molt compromès amb la ciència i la ciutat, que va estar actiu en diversos àmbits de la ciència, especialment la medicina i la física. Va cursar els estudis universitaris a les universitats de València, Osca i Toulouse, ja que la universitat de Barcelona havia estat clausurada a causa del seu posicionament en la guerra de successió. Va compaginar la pràctica de la medicina, on defensava una pràctica reflexiva i compromesa, amb l’ensenyament en la càtedra de medicina pràctica de l’Acadèmia de Medicina, que ell va contribuir a crear.  En aquest àmbit va ser especialment actiu en la promoció de la inoculació de la vacuna de la verola, que en el seu temps era nova i controvertida.

 

Va presentar diversos estudis i treballs a la Societat de Medicina de Paris, obtenint diversos premis, i mantenint-se en contacte amb el desenvolupament científic internacional, i amb societats científiques de l’àmbit de l’estat. Va ser també força actiu en l’àmbit de la meteorologia, en el que va recollir i tabular dades meteorològiques durant més de quaranta anys. Les seves dades van ser publicades diàriament al “Diari de Barcelona” des del dia de la seva fundació, l’1 d’octubre de 1792. Va intuir que algun dia seria possible la previsió meteorològica científica. Era conscient, i va intentar interessar els seus conciutadans, de la relació entre el clima i diversos aspectes del funcionament social, avançant-se en alguns aspectes a les preocupacions mediambientals actuals.

 

Va ser actiu en molts altres àmbits. Destacarem, entre d’altres, que va participar en la promoció de la demostració dels primers globus aerostàtics a Barcelona o que va proposar el disseny d’un vaixell submarí. En l’àmbit de l’electricitat i les comunicacions, va fer el seguiment continuat  de l’estat del coneixement en l’àmbit de l’electricitat i el va aplicar en diversos moments per fer estudis i propostes d’aplicació en telegrafia elèctrica, quan el que s’utilitzava en aquell moment era la telegrafia òptica.

 

El 16 de desembre de 1795 va presentar a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts una memòria sobre «La electricidad aplicada a la telegrafía», en la que exposava la possible utilització d’una ampolla de Leyden connectada a un circuit de 22 parells de fils, cadascun dels quals s’utilitzava per a la transmissió d’una lletra o caràcter. En aquesta primera proposta es podia constatar la transmissió elèctrica mitjançant petites guspires o fins i tot podien intervenir testimonis humans que en notaven els efectes en el seu propi cos. En la mateixa memòria plantejava la possibilitat d’utilitzar cables submarins adequadament protegits per comunicar Mallorca i Alacant, considerant fins i tot la possibilitat de transmissió sense fils, ja que l’aigua del mar podria actuar com a conductora de l’electricitat. En la mateixa línia va especular amb la possibilitat de reduir el nombre de fils, introduint el concepte de codificació dels caràcters.

El 1800 va considerar la possibilitat d’utilitzar per a la comunicació muscles de granota, aprofitant la propietat que aquests es contrauen quan reben una descàrrega elèctrica. El 1804 va actualitzar les seves propostes introduint les novetats científiques i tècniques que s’havien produït recentment:  En aquesta proposta Salvà utilitzava com a font elèctrica una pila de Volta, que havia estat presentada recentment pel científic italià, i, aprofitant el fenomen de l’electròlisi, que provoca la descomposició de certs líquids quan hi passa   l’electricitat, generant bombolles en l’interior del líquid, va utilitzar com a instrument de recepció del missatge telegràfic recipients amb líquids que detectaven el pas de l’electricitat, i el feien palès generant bombolles.

 

Les propostes de Salvà no van acabar en desenvolupaments pràctics industrials, però suposen una reflexió científica i tècnica continuada i pionera important en un moment en el qual la telegrafia elèctrica encara no havia començat. En morir va fer donació de la seva biblioteca científica a les institucions, va disposar la dotació per a un premi científic i va fer donació del seu cos a la ciència. Ens trobem davant un home savi, actiu i compromès,  que figura en les relacions històriques dels pioners de la telegrafia elèctrica, i que mereix la nostra consideració i record.

 


Bibliografia:
La contribució catalana al telègraf elèctric. Josep Iglesies – Episodis de la història – Rafael Dalmau, editor, 1965.
Ciència i tecnologia a la il·lustració: F Salvà i Campillo. – Santiago Riera i Tuebols – Els Orígens, 14. 1985
Vida y obra del Doctor Salvá i Campillo. Jesús Sánchez Miñana. Ministerio de Educación y Ciencia. FECYT, amb la col·laboració del Col·legi oficial i associació catalana d’enginyers de telecomunicació. 2005.